Leído: Las 20 reglas para el crimen perfecto

Leído en el divertido blog de "De casa al club":

1. El lector i el detectiu han de tenir les mateixes oportunitats de solucionar el problema. Totes les pistes s’han d’anunciar i descriure amb detall.

2. L’autor no pot usar, respecte al lector, trucs diferents als que el culpable usa respecte al detectiu.

3. No han de narrar-se històries amoroses. La trama amorosa distreuria el lector.

4. El culpable no pot descobrir-se sota pressió del detectiu o de la policia.

5. El descobriment del culpable s’ha de produir per un seguit de deduccions lògiques. Mai per casualitat, accident o confessió espontània.

6. Hi ha d’haver, per definició, un policia o detectiu, el qual ha de fer bé la seva feina. La seva tasca consisteix a reunir proves que el conduiran fins al culpable.

7. Una novel·la de detectius sense cadàver és inviable.

8. Els mitjans per a la resolució del cas han de ser realistes: estan prohibits l’espiritisme i l’endevinació.

9. No pot haver-hi més d’un detectiu. Reunir tres o quatre talents suposaria un desavantatge per al lector.

10. El culpable ha de ser una persona amb un paper important a la història; un personatge conegut pel lector. Descobrir un culpable que apareix en el darrer capítol o que té un paper insignificant, seria una mostra d’incapacitat de l’autor.

11. L’autor no pot escollir el criminal entre el personal domèstic o similars. Seria massa fàcil.

12. Hi ha d’haver un únic culpable, sense tenir en compte el nombre de crims comesos.

13. Les societats secretes, màfies, sectes... no hi tenen cabuda. Cal distingir la novel·la d’aventures de la novel·la policial o detectivesca.

14. La manera en què es comet i crim i els mitjans per descobrir el culpable han de ser racionals i científics. No poden usar-se les ciències ocultes i els seus instruments imaginaris.

15. La solució a l’enigma ha d’aparèixer de forma clara, però ambigua, durant la trama. És a dir, si es rellegeix el llibre un cop acabat, s’ha de poder veure que les pistes eren a l’abast i que permetien descobrir el culpable.

16. No hi ha d’haver descripcions extenses. Endarrereixen l’acció i distreuen el lector. Cal plantejar un problema, analitzar-lo i resoldre’l.

17. El culpable no ha de ser un professional del crim. Els delinqüents habituals són del àmbit de la policia, no dels detectius.

18. El que en un principi s’ha presentat com a crim, no pot resultar, al final, un suïcidi o un accident. Seria una traïció al lector.

19. El mòbil del crim ha de ser estrictament personal.

20. Hi ha alguns trucs que, com que ja han estat usats en moltes ocasions, no apareixeran:

a) La marca de les burilles de cigarreta com a prova inculpatòria de la identitat del culpable.
b) La sessió d’espiritisme trucada en la qual el culpable, mort de por, confessa.
c) La coartada construïda amb un maniquí.
d) El germà bessó del sospitós.
e) El sèrum de la veritat.
f) L’assassinat comès davant els representants de la llei.
g) L’ús d’associacions de paraules per descobrir el culpable.
h) L’ús d’un codi secret.

S.S. Van Dine. "Les vint regles per al crim perfecte". The American Magazine. Setembre 1928.