Para mi ha sido el descubrimiento de la temporada, una escritora que explica sus vivencias en una New York mítica, la de los años 50 y 60, cuando todavía era la ciudad de las películas clásicas.
La protagonista es la misma escritora y desmiga lentamente su vida en esta ciudad, acompañada por su madre, por sus amistades, por sus novios, y a veces maridos, pero siempre con ese sentimiento de soledad, que es su marca de identidad.
---
p. 208. En un festa de Cap d’Any, en Jim se m’acosta corrents. La Sarach assenteix amb el cap i es gira. Fa un any, jo tenia una relació estreta amb l’un, fa dos anys, amb l’altra. Aquesta nit, m’adono que feia sis mesos que no el veía, a ell, i sis, a ella. Llavors apareix una dona que viu a tres cantonades de casa meva, els ulls li brillen. “L’he trobada a faltar¡”, diu baixet i melancólica, com si fóssim uns amants en temps de guerra separats per forces que no podem controlar. Si, faig amb el cap, i continuo avançant. Tota aquesta gent i jo ens abraçarem alegrement; ni una mirada queixosa, ni una síl·laba de retret entre nosaltres.I, efectivament, no hi ha cap queixa. Com peces d’un calidoscopi que algú ha sacsejat, tots simplement hem encaixat en el patró de converses íntimes. Molts de nosaltres, que no fa gaire ens vèiem amb regularitat, ara ens trobem més per casualitat que no pas per haver quedat: en un restaurant, a l’autobús, en un casament en un loft. Ah, però apareix algú que feia anys que no veía. De cop i volta, una flamarada intensa i ens trobem un cop per semana durant els sis mesos següents.
p. 219. Hi ha dues classes d’amistats: aquelles en què les persones s’animen les unes a les altres i aquelles en què les persones han d’estar animades per estar juntes. A la primera, un acaba el que està fent per estar amb l’altre, a la segona, un busca un espai buit a l’agenda.
Abans pensaba que aquesta distinció era més aviat cosa de les relacions indivuduals. Avui dia m’ho miro més aviat com una cosa del temperament. És a dir, hi ha persones que, per temperament, tendeixen a estar animades, i d’altres a les quals els costa treballs. Les que hi són propenses frisen per expres
p. 238. Al cap d’una estona, en Leonard em diu:
-Jo no els interesso. I la part de mi que és interessant els fa por.
El que acaba de dir no ens acosta l’un a l’altre –ra ja fa massa hores que estic sola en la seva presencia-, però la vida sembla més suportable gràcies a la lucidesa que aquestes paraules aporten a una vetllada que, si no, hauria estat totalment malaguanyada.
La meva amistat amb en Leonard va començar un dia que jo vaig invocar les lleis de l’amor; les que desperten expectació. “Tots dos som un”, vaig decidir al cap de poca estona d’haver-nos conegut. “Tu ets jo, i jo sóc tu; la nostra obligacio és salvar-nos l’un a l’altre”. Vaig trigar a a donar-me que aquest sentiment era erroni. Nosaltres som, de fet, un parell de viatgers solitaris que arrosseguem pel país les nostres vides i que ens trobem de tant en tant als límits exterior per intercanviar-nos notícies de la frontera.
p. De fet em fa por. D’altra banda, quan miro un paisatge civilitzat em commou l’esfo humà per fer retrocedir allò que lié s aliè. La natura em fa sentir terror o bé gratitud. Inspirat, mai.
p. Vaig recordar que Winston Churchill una vegada havia dit que no hi havia amics permanets, nomes interesssos permanents, i tot i que entenia que Churchill volia dir que l’ambició mundana supera les lleialtas personals, recordó que vaig pensar fins i tot lalvors: S’equivoca; tampoco no hi ha interessos permanents. El que havia espatllat la relació entre l’Emma i jo havia estat la infidelitat dels nostres “interessos” inconstants.
Les nostres vides interiors, va dir William James, sónflUídes, inquietes, volubles, sempre en transició. Les transicions, especculava, són la realitat i concloïa que la nostra experiencia “viu en les transicions”.
p. 257 Flaneur, persona que es passeja sense rubm pels carrers de les grans ciutats en contrant deliberat amb l’activitat apressada i determinada de la multitud.
---
Vivian Gornick és una de les veus més lúcides de la crítica i l’assaig contemporani i una de les memorialistes més commovedores dels nostres temps. En aquest volum apleguem els seus dos esplèndids llibres de memòries. Vincles ferotges, publicat l’any 1987, és un dels testimonis més coratjosos i inspiradors sobre els lligams familiars que s’hagin escrit mai, construït a partir de converses, records i discussions entre Gornick i la seva mare mentre passegen per Nova York, que també té un paper importantíssim en tot el llibre. Gairebé trenta anys més tard, l’any 2015, retrobem Gornick a La dona singular i la ciutat, una oda a l’amistat, a l’amor i a la vida urbana teixida a la manera d’un collage narratiu que inclou converses sobre les relacions humanes, reflexions sobre feminisme i el fet de ser dona, soltera i sense fills, i sobre l’evolució de l’amistat al llarg dels segles.
Aquests dos llibres ens descobreixen la veu implacable, sensible, crítica, vulnerable, tenaç, desacomplexada i ferotgement independent d’una dona, Vivian Gornick, que al llarg de la vida ha viscut i ha confrontat els seus conflictes en una recerca única i innegociable: el descobriment i la consciència d’ella mateixa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario