Leído: La mesura dels nostres dies de Charlotte Delbo

La Mesura dels nostres dies - Charlotte Delbo. Barcelona: Club Editor, 2019. 208 p. ; traduït del francès per Valèria Gaillard

El relato de la salida del campo de concentración de  Auschwitz (Polonia) de Charlotte Delbo (1913-1985) es sobrecogedor, ya me paso con la obra de Primo Levi, que explica como salieron de los campos de concentración y de exterminio, y ahora me vuelve a pasar con la versión femenina de Charlotte Delbo.
Acaba la guerra, y los aliados (rusos, americanos, ingleses), liberan los campos de concentración, y entonces los presos salen, pero a donde van ir, sus casas, la mayoría han sido ocupadas, sus familias, la mayoría ha muerto en el campo de concentración, y no saben que hacer ni donde ir, y aquí es donde un montón de organizaciones ayudaron, pero es tal la magnitud de la tragedia que no saben ni que hacer.
Un relato desvastador sobre el inicio de la paz en Europa a través de los ojos de un mujer joven. Junto con la obra de Primo Levi lo mejor que he leído sobre el después del fin de la guerra.
---

«No puc mirar la gent sense indagar en els rostres. Dençà que he tornat és així. Indago en els llavis, en els ulls, en les mans. Als llavis, als ulls, a les mans, els faig preguntes. Davant de qualsevol que se’m posi al davant em pregunto: ¿M’hauria ajudat a caminar, aquest?»

Ho diu una de les veus que parlen en aquest llibre, veus de dones deportades per haver participat en la resistència al nazisme i que van haver de reprendre, sortint dels camps, el seu lloc entre els vius. La que les fa parlar és Charlotte Delbo, una de les escriptores més punyents del segle XX europeu, encara avui desconeguda del gran públic. Les va anar a veure vint anys després de l’alliberament per preguntar-los com era la vida. Ella també pren la paraula, sovint en forma de poema:

«La ciutat estava plena

d’homes que jo no veia

el desconegut que avançava

era després de tants anys

el primer home que mirava.»

D’aquesta polifonia de dones, cada una amb el seu timbre, la seva personalitat inconfusible, n’emergeix una reflexió rica, directa, trasbalsadora, clarivident, que t’interpel·la i et modifica.