lunes, 14 de julio de 2014

Leído: Cançons d'amor i de pluja de Sergi Pàmies

Me gusta mucho los cuentos de Sergi Pàmies, ya que reflejan unos sentimientos y actitudes delante de la vida con los que me siento identificada. Pero esta última obra suya no me ha acabado de gustar, ya que hace demasiados ejercicios sobre metaliteratura, o cómo quiera que se llame, o sea cuando el escritor habla de su proceso creativo en los cuentos, y eso a mi no me interesa, quiero cuentos no ejercicios estilisticos autobiográficos. El mejor cuento el del matrimonio que vuelve de vacaciones y el mientras aparca ve a Joan Manuel Serrat, ídolo musical de su mujer.


Els vint-i-sis contes de Cançons d'’amor i de pluja s'’estructuren com un recital d’emocions i reflexions sobre la vulnerabilitat i els rituals més absurds de l'’edat madura. Amb un estil precís i carregat d’intensitat, Sergi Pàmies reinterpreta els clixés del romanticisme arquetípic i les servituds de la hipocondria sentimental.La prosa i el to, depurats i continguts, busquen l'’equilibri entre la causticitat, la vitalitat i la malenconia. Amb aquests instruments, Pàmies se submergeix en les aigües estancades de l'’amor, la dependència de la memòria heretada, el dolor pels absents i el plaer d’escriure sense saber on és la frontera entre la invenció i l'’autobiografia

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada