Llegit: En Riquet del plomall - Amelie Nothomb

En Riquet del plomall - Amélie Nothomb. Barcelona: Anagrama, 2018. 128 p.

Cogí el libro en francés de la biblioteca, pero no tuve tiempo y no pude leerlo todo, y aprovechando que ebiblio, la plataforma para leer libros digitales funciona muy bien, me lo he leído, como quien dice en una tarde.

La historia es una más de los cuentos de hadas que últimamente hace Amélie Nothomb. Explica como si fuese un cuento infantil la vida de los dos protagonistas, que viven una gran historia de amor, y que me recuerda a la película Amélie.

Ambos personajes son el ejemplo cada uno de la fealdad extrema y de la belleza extrema, y Nothomb nos viene a demostrar que los extremos no son precisamente buenos y también que se acaban tocando, que es lo que les pasa a Déodato y a Trémière, con su peculiar historia de amor.

Me ha gustado y sigue la estela de las historias de Nothomb

---
En Déodat és el nadó més lleig del món, però a mesura que creixi demostrarà que posseeix una ment privilegiada. No obstant això, tindrà dificultats serioses per comprendre els misteris de l’amor. La Trémière, per contra, és una nena d’una bellesa captivadora, però es mostra passiva, només parla quan és imprescindible i no sembla que reaccioni davant les provocacions. I, com que els pols oposats s’atreuen, els inadaptats Déodat i Trémière estan destinats a trobar-se…

Reprenent la fórmula que va utilitzar fa uns anys a Barbablava, Amélie Nothomb recorre a un conte de Charles Perrault i el transporta al món actual a manera de faula moderna gens innocent. Clarivident i elegant com sempre, amb la seva fluïdesa narrativa, l’autora explora les incerteses de la infantesa i l’adolescència, aborda la diferència i les dificultats per adaptar-se d’aquells que són singulars i reflexiona sobre la veritable naturalesa de l’amor i de la bellesa.

En Riquet del plomall és una nova mostra del talent inesgotable de l’escriptora belga, un nou pas de rosca enginyós, poètic i crític a un conte de fades de tota la vida. En paraules de l’autora, «l’art té una tendència natural a concedir un lloc de privilegi al que és extraordinari».

«Una novel·la deliciosa impregnada de filosofia» (Joëlle Smets, Le Soir Magazine); «Una historia d’amor, o més aviat de transformació amorosa, que fuig del cinisme per celebrar la bellesa que de vegades costa de distingir» (Lire); «És sense cap mena de dubte una de les seves novel·les no autobiogràfiques més aconseguides» (Marie-Françoise Gihousse, L’Avenir).