Leído: Com el temps de Jenny Offill

Com el temps - Jenny Offill. Barcelona: Amsterdam, 2020. 224 p.

Lo reconozco me leí el libro porque la protagonista trabaja como bibliotecaria, y por que el anterior libro de Jenny Offill me gusto mucho, pero Com el temps me ha parecido un tanto cansino. La protagonista, Lizzy, combina su trabajo de bibliotecaria con el de responder preguntas del podcast de una amiga, explica su vida, sus incomodidades y su falta de tiempo para hacer algo en su vida, y eso lo consigue justo cuando su marido y su hijo se van unos días de vacaciones.

La protagonista divaga sobre su vida cotidiana, sobre sus aversiones y llega un momento que no me interesa nada de lo que dice.

---

Un retrat quotidià i poderós sobre el món d’avui, i un crit d’alerta carregat d’humor que ens fa adonar que la urgència del nostre planeta és també la nostra.

Lizzy Benson alterna la seva feina com a bibliotecària amb la de respondre les estranyes preguntes que arriben al podcast sobre el clima i la fi del món que ha fet popular la seva antiga professora. Illes que suren al mar, la desextinció dels mamuts, viure la fi del món a Nova Zelanda... Mentre mira de trobar el sentit de tot plegat, ajuda el seu germà a refer la seva vida, fa classes de meditació i s’escapoleix de les mares de l’escola del seu fill, sospira per trobar una mica de temps per a ella. Un encaix difícil però no impossible, que resulta tan còmic com conegut. Només quan el seu marit i el seu fill marxin de vacances, trobarà la lucidesa i la capacitat de seducció que solia tenir.

Com el temps és l’expressió que fem servir per descriure un estat d’ànim tan canviant com els núvols i incert com el futur, i també és el títol d’aquesta novel·la que uneix amb mestria les peces d’un món fragmentat. L’aclamada Jenny Offill recull les inquietuds d’un planeta en ebullició a través d’un personatge que s’ho mira amb el sarcasme de qui se sent fora de tot i fa equilibris per encaixar-hi.

Leído: Des del balcó de Teresa Muñoz

Des del balcó - Teresa Muñoz. Barcelona: Amsterdam, 2016. 286 p.

Me leí el anterior libro de Teresa Muñoz y me gusto mucho, y cuando mi hermana me dejo este, no dude en leerlo.
Se trata de una novela ambientada en Barcelona, en dos períodos concretos, la de la postguerra del barrio gótico y la Barcelona actual, y como eje las mujeres de una misma familia, que sufren de amores, de desamores, y de vivencias trágicas.
Me ha gustado por qué se nota el punto de vista femenino de los personajes, y por los destellos de esperanza de una de las protagonistas que se escapan por una desgraciada muerte, y que te hace reflexionar sobre las oportunidades perdidas.
Una novela muy amena para descubrir un nuevo rinconcito de Barcelona

---
Amb un talent literari fora de tot dubte, Teresa Muñoz ens trasllada del present a la Barcelona de la postguerra per denunciar un crim, reflex d’una època i unes condicions d’injustícia social que van mutilar les esperances de molta, massa gent. Literatura d’alta volada, un crit de protesta, un homenatge.

L’Àngela, una escriptora que està a punt de fer els cinquanta, posa per primera vegada els peus en un pis que ha heretat de la seva mare, en ple barri Gòtic, el barri on ella va créixer i que ara veu transformat. Dins d’aquella casa tot està com fa més de sis dècades: els mobles, els llibres, els quadres, la roba, les fotografies de gent que no coneix... No sap per què la Quima el va voler conservar d’aquesta manera durant tota la vida, ni qui havia viscut allà, de qui eren aquelles coses, i ho intentarà esbrinar mentre n’escriu una novel·la.
La descoberta d’aquest espai ajudarà també l’Àngela a fer un pas definitiu en la seva lluita diària: aconseguir que l’Andreu deixi de dominar la seva vida.
Amors frustrats, passions prohibides, pecats inconfessables i una època molt fosca de la nostra història es donen cita en una novel·la intrigant i commovedora que desplega els seus secrets com petites nines russes.

Angela, Quima, Virtudes, Zofia, Julià,  Esteve

Leído: La ràbia de Lolita Bosch

Lolita Bosch, La ràbia. Barcelona: Amsterdam, 2016. 170 p. (Premi Roc Boronat)


Hay ciertos tema que tratados en la literatura me acaban haciendo llorar, el tema del maltrato de niños  y adolescentes es un ello, y de hecho que es el bullying, sino un maltrato hacia niños y adolescentes por parte de iguales, aunque en este caso además hayan ayudado los profesores y el mismo centro.
La obra, de no ficción, explica detalladamente todo el proceso en que la autora sufrio bullying en el instituto, en un pueblo cercano a Barcelona, y cómo consiguio salir de esa espiral autodestructiva, y cómo ha sido su vida después de esto, especialmente aleccionador son las cartas que escribe a sus acosadores, cuando tras 30 años de acabado el instituto le escriben para hacer una cena de antiguos alumnos.
Una obra que me ha gustado mucho y que recomiendo con mucho entusiasmo, para quien quiera conocer una experiencia propia de bullying. Le manifeste mi entusiasmo a Lolita Bosch a través de twitter y ella me contesto, un 10 para ella.


---
Valenta, honesta i brutalment personal, la nova novel·la de Lolita Bosch rememora el bullying patit per l’autora en l’adolescència. El premi Roc Boronat 2016 és una narració emocionant i imprescindible, una denúncia d’una realitat execrable i massa sovint silenciada. Avui la Lolita és una escriptora i periodista reconeguda; és mare, treballa per la pau i li agrada viure la vida. I per fi ha trobat la força per escriure sobre la seva adolescència, quan dels catorze als disset anys, com tants altres adolescents, va ser víctima de bullying.
La Lolita va patir insults i humiliacions, i va sentir la indiferència i el menyspreu. Va convertir-se en algú que vol passar desapercebut, una ningú, i va haver d’aprendre què és ser de ferro i només voler que els dies que passaven tan lents s’acabessin, s’acabessin, s’acabessin... Un temps de cruel complicitat entre companys i companyes de classe, però alleujada per un diari de color verd on l’autora va començar a escriure sobre la insuportable sensació d’ofec que l’ensorrava, sobre la foscor que l’envoltava i la ràbia que va créixer pensant que seria eterna. Fins avui. Una narració que traspua emoció i sinceritat i que es llegeix amb el cor encongit, tal com l’autora va viure els anys que aquí descriu. Una lectura obligatòria.

Leído: El límit exacte dels nostres cossos de Iolanda Batallé

Iolanda Batallé, El límit exacte dels nostres cossos. Barcelona: Amsterdam,2011. 144 p.

De Iolanda Batallé hace tiempo me leí "Fare tot el que tu vulguis", y no estuvo mal, aunque no me acabo de convencer. Pero quería una lectura ligera y que fuesen cuentos, con lo que decidí darle otra oportunidad a El límit exacte dels nostres cossos. Se trata de una selección de cuentos breves, sobre la vida cotidiana y que incluye escenas de sexo, de vida y muerte, toda la vida normal y corriente. Especialmente crueles y que me han impactado han sido los dos cuentos finales: L'aprovadora de joguines y Les regles del joc, sólo por estos dos cuentos vale la pena leer este libro. En estos dos cuentos con una lucidez tremenda explica lo que es nuestra vida cotidiana, yo de hecho todavía no los he acabado de digerir, y los volveré a releer de aquí unos días, ya que su crueldad me ha impactado, y cuando hablo de crueldad es por que desmiga nuestra vida ordinaria de una manera excepcional.
Mirando su biografia veo que Iolanda Batallé y yo somos de la misma edad, con lo que aún me ha impactado más estos dos cuentos.
La imagen lateral es de un cuadro de la National Gallery del que uno de los personajes de la obra está obsesionada.

--
Després de l'aclamat debut de Iolanda Batallé amb La memòria de les formigues, arriba el seu esperat nou llibre: històries breus i intenses, com un orgasme, o com la vida.Una noia que té fantasies sexuals amb el dependent libanès de la botiga de queviures; un nen que estimava els tomàquets perquè estimava la Maria; la nena dels cabells rojos; la noia que llegia en veu alta per encàrrec a l'home gegant; el coix que esperava l'arribada d'un altre coix per poder comprar entre tots dos unparell de sabates... Uns relats deliciosos poblats de personatges inusuals, que ens diuen molt de nosaltres mateixos, de la vida que vivim i, sobretot, de la que ens agradaria viure."Avui he vist la terra de les flors. No és aquí ni allà, és per tot arreu. Només cal mirar."Iolanda Batallé Prats (Barcelona, 1971) és llicenciada en Filologia, periodista i màster en direcció d'empreses. Ha colòlaborat en mitjans com El Observador, El Periódico, Diari de Girona, RAC1 i COM Ràdio, entre d'altres. Treballa com a directora editorial de La Galera i professora de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i del Master d'Edició de la Universitat Pompeu Fabra. La memòria de les formigues, la seva primera novelòla, va ser acollida amb entusiasme pel públic i per autorsi crítics com Albert Espinosa, Ana María Moix, Gabi Martínez, Ricard Ruíz Garzón, Francesc Miralles, Isidre Grau o Care Santos