Leído para el club de literatura refugiada.
Lo mejor conocer una experiencia personal de inmigración de un iraquí en Cataluña.
Lo peor el bajito nivel de la obra.
Me ha permitido conocer a un conocido activista.
---
«Lara no havia nascut encara i Aya Maria, la meva primera filla, estava a punt de fer els tres anys. A la guarderia, barrejava el català i el castellà amb l’arameu i l’àrab. Resultava especialment graciós, i alhora gratificant, sentir com conjugava verbs arameus i àrabs en frases catalanes o castellanes. Ho feia amb la naturalitat de la flor que s’obre a la rosada. Però als seus ulls preciosos hi restava, sovint, una pinzellada de desconcert. No l’entenien del tot, i ella tampoc entenia per què no l’entenien. Jo intentava explicar-li que les seves arrels interferien en el seu present i l’enriquien. Em preguntava pels avis, i per què no en tenia. Li vaig dir que vivien en un país molt llunyà, però que hi havia un avi que mai l’abandonaria i que es deia Ximxa, “el déu sol dels assiris”. Li vaig regalar un penjoll amb la figura de Ximxa i, mentre Aya Maria anava a fer-ho saber a totes les seves joguines, jo em vaig posar a escriure qui era i d’on venia el seu pare. A explicar-li per què li transmetia coses que la feien sentir diferent, tot esperant que, quan la vida la rapti del seu món de princeses i papallones, ella mateixa pugui decidir qui vol ser.»
Arrels nòmades és el relat d’una vida a l’Iraq. Els personatges, les escenes, les emocions i els sentiments humans s’evoquen amb una claredat i una força magistrals.
Pius Alibek inicia una incursió, poderosa i prometedora, a la literatura catalana. Fa que l’encís d’Orient es respiri familiar a aquesta riba.
No hay comentarios:
Publicar un comentario