La Senyora Caliban - Rachel Ingalls ; traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez. Barcelona: Minúscula, 2018. 130 p.
Hacia tiempo que iba detrás de esta novela, y es que en la Biblioteca siempre estaba en préstamo, y al final ahora en verano he conseguido leerla.
Al principio pensaba que esta novela era la base de la película de Guillermo del Toro La forma del agua, pero no tiene nada que ver, a pesar de las similitudes.
La historia de amor entre Dorothy Caliban y el monstruo que se escapa del Instituto de Investigación Ocenográfica y que acaba llamando Larry, es tan triste, que hace que acabes llorando. Además, la historia personal de Dorothy tiene todos los elementos tristes del mundo y la de Larry no le va a la zaga. Pero aun así reconozco que es una bonita historia de amor.
---
En una casa d’un barri residencial, mentre la solitària Dorothy Caliban s’ocupa de les feines domèstiques i espera que el seu home, en general distant, torni de la feina, sent a la ràdio una estranya notícia sobre un monstre que s’acaba d’escapar de l’Institut d’Investigació Oceanogràfica. La senyora Caliban i el Larry, diguem-li així, que és verd i ben format i a qui encanten els alvocats, la televisió i, per descomptat, el mar, s’acabaran trobant. El monstre no tan sols ajuda la Dorothy a passar l’aspirador i netejar la plata; tots dos plegats fan excursions romàntiques a la platja, i s’estimen amb bogeria a la cuina, a l’habitació de convidats, a tot arreu. Quant durarà aquesta felicitat? Els crítics han comparat La senyora Caliban (publicada el 1983) amb King Kong, les històries d’Edgar Allan Poe, les pel·lícules de David Lynch, La bella i la bèstia, El màgic d’Oz, ET, les pel·lícules de terror de sèrie B i els contes de fades: com pot ser que una novel·la contingui tots aquests elements tan diversos i se’n surti tan bé és la prova del seu encant sorprenent i singular.
No hay comentarios:
Publicar un comentario