Sobre la soledad por Vivian Gornick

Vivian Gornick, Mirar-nos de cara. Barcelona: L’Altra Editorial, 2019. 172 p.

Leyendo a Vivian Gornick me han sorprendido especialmente estos fragmentos:

Els matrimonis prometen intimitat; i quan aquesta falla, la relació es trenca.

La comunitat promet amistat; i quan aquesta falla, l’entesa es dissol.

La vida intel·lectual promet conversa; i quan aquesta falla, els acòlits es tornen excèntrics.

Al capdavall, és més fàcil estar sol que estar amb algú que evidencia la necessitat però és incapaç de calmar-la. Perquè aleshores, notem la presència de l’absència i això, segons com, ens és insuportable. L’absència ens recorda, de la pitjor manera, que sí estem sols: suprimeix la fantasia, ofega l’esperança. Se’ns sufoca la vitalitat. Ens desmoralitzem i ens agafa l’apatia. L’apatia és una mena de silenci. El silenci es torna buidor. I és impossible viure amb la buidor. La pressió és terrible, insofrible, de fet: no es pot superar. O et trenques o t’hi acostumes. Acostumar-s’hi és caure en la pena.

p. 114-115

Vaig adonar-me que la meva depressió era normal i corrent. Normal i corrent i previsible, normal i corrent i quotidiana. Una depressió quotidiana, era això. Vaig entendre, com si fos la primera vegada, que la depressió s’empassa l’energia. Sense energia, la vida interior s’evapora; sense vida interior, no hi ha vitalitat; sense vitalitat, no es pot treballar. Una vida captiva de la depressió està condemnada a la mediocritat.

En aquell mateix moment vaig entendre que això era la solitud, exactament això. L’evaporació de la vida interior. La solitud era sentir-me desconnectada de mi mateixa. La solitud era el que no es podia curar des de fora.

p. 128