Leído: Mirar-nos de cara de Vivian Gornick

Mirar-nos de cara / Vivian Gornick. Barcelona: L'Altra Editorial, 2019. 172 p.

Hace tiempo me leí una obra de Vivian Gornick que me gusto, y el otro día cogí en la Biblioteca este "Mirar-nos de cara" que sigue la misma estela que su anterior obra y reflexiona sobre su vida y su relación con los demás.
A través de ciertas experiencias nos explica sus relaciones con ciertas personas y nos habla de la intimidad, de lo difícil que llega a ser tener amistades y de cómo una vez has conseguido esta amistad el mantenerlo.
En determinados fragmentos me he sentido muy identificada y veo que no es un problema únicamente mio, hace cosa de unos meses una conocida mía publicaba en su twitter una reflexión similar sobre lo complicado que es profundizar en relaciones de conocidos para dar el paso a amistad.
Me gusta mucho la manera de Vivian Gornick de explicar sus vivencias personales y de cómo encarar la vida siendo mujer y en New York.
Una duda que me ha surgido leyendo la obra ha sido la repetición de un capítulo, que creía que ya había leído, el de su amiga Roda, pero repasando la obra anterior suya que leí, veo que allí no aparece y ahora me queda la duda donde he leído ese fragmento.

---

Mirar-nos de cara és una col·lecció d’assajos que Vivian Gornick va publicar als anys noranta i que exploren la lluita diària i incansable de l’escriptora per encarar-se sense sentimentalismes ni malenconia a la seva solitud creixent i al difícil equilibri per mantenir una vida independent i, alhora, establir una profunda connexió amb els altres. Ja sigui caminant pels carrers de Nova York o donant classes a la universitat, aquesta dona urbana, soltera i feminista explora el fet de viure sola, el matrimoni, les limitacions de l’amistat i de la intimitat, repassa les seves experiències dins del moviment feminista i conclou que l’única manera d’arribar a l’autoconeixement veritable és implicant-nos a fons amb el món que ens envolta. Sempre crítica amb ella mateixa i sense pèls a la llengua, amb una prosa afilada i intel·ligent i una honestedat innegociable, Vivian Gornick ens posa davant del mirall i ens convida a qüestionar-nos les nostres tries, opcions i renúncies vitals per arribar a entendre’ns i conèixer-nos de la millor manera possible.

Sobre la soledad por Vivian Gornick

Vivian Gornick, Mirar-nos de cara. Barcelona: L’Altra Editorial, 2019. 172 p.

Leyendo a Vivian Gornick me han sorprendido especialmente estos fragmentos:

Els matrimonis prometen intimitat; i quan aquesta falla, la relació es trenca.

La comunitat promet amistat; i quan aquesta falla, l’entesa es dissol.

La vida intel·lectual promet conversa; i quan aquesta falla, els acòlits es tornen excèntrics.

Al capdavall, és més fàcil estar sol que estar amb algú que evidencia la necessitat però és incapaç de calmar-la. Perquè aleshores, notem la presència de l’absència i això, segons com, ens és insuportable. L’absència ens recorda, de la pitjor manera, que sí estem sols: suprimeix la fantasia, ofega l’esperança. Se’ns sufoca la vitalitat. Ens desmoralitzem i ens agafa l’apatia. L’apatia és una mena de silenci. El silenci es torna buidor. I és impossible viure amb la buidor. La pressió és terrible, insofrible, de fet: no es pot superar. O et trenques o t’hi acostumes. Acostumar-s’hi és caure en la pena.

p. 114-115

Vaig adonar-me que la meva depressió era normal i corrent. Normal i corrent i previsible, normal i corrent i quotidiana. Una depressió quotidiana, era això. Vaig entendre, com si fos la primera vegada, que la depressió s’empassa l’energia. Sense energia, la vida interior s’evapora; sense vida interior, no hi ha vitalitat; sense vitalitat, no es pot treballar. Una vida captiva de la depressió està condemnada a la mediocritat.

En aquell mateix moment vaig entendre que això era la solitud, exactament això. L’evaporació de la vida interior. La solitud era sentir-me desconnectada de mi mateixa. La solitud era el que no es podia curar des de fora.

p. 128